40 anys d’oblit al Sàhara Occidental

L'any 1975 es van produir la Marxa Verda i els Acords de Madrid, i Espanya es va bdesentendre del Sàhara. Avui, Marroc continua sense respectar els drets dels sahrauis, malgrat el referèndum pendent

ANNA FERRERA- NOTÍCIA PUBLICADA A DIRECTA.CAT, 30/06/2015

L’estat espanyol va abandonar la seva 53a província, el Sàhara, l’any 1975 amb la coneguda “Marxa Verda” i amb la posterior signatura dels Acords de Madrid. En aquests acords, Espanya es va desentendre i va atorgar de forma unilateral tota la responsabilitat de l’administració política al Marroc i Mauritània.

Simultàniament va començar una guerra de guerrilles al desert entre el Front Polisario i el Marroc i Mauritània, que lluitaven per conquerir aquest territori. Mauritània va abandonar el conflicte armat l’any 1979 a causa del desgast que havia suposat la guerra quant a recursos econòmics, per també pèrdues humanes i una forta crisi política interna. El territori va quedar sota l’administració del Marroc, que va seguir amb la lluita armada contra l’exèrcit sahrauí.

L'any 1980, en plena guerra, la monarquia alauita va construir un mur de 2720 kilòmetres al desert del Sàhara Occidental, comptant amb l'assessorament d'experts israelians i la inversió econòmica de l'Aràbia Saudita. Aquest mur és la presència física de l’apartheid, la mostra viva d’un conflicte
latent. Gritos contra el Muro és una plataforma que denuncia la presència de mines antipersones, així com de més de 100.000 militars marroquins al llarg de tot el mur, que suposen un milió de
dòlars de despesa militar cada dia. La construcció artificial separa els territoris ocupats i els territoris alliberats. Aquests últims són un 40% del total i es troben constituïts sota l'anomenada República Àrab Sahrauí Democràtica, amb un govern del Front Polisario, i només reconeguda com a estat sobirà per 84 països del món. L’èxit institucional més gran de la RASD va produir-se amb l’entrada a l’ Unió Africana com a membre de ple dret i que va suposar la renúncia del Marroc d’ aquest organisme.

Tot i així, hi ha una situació de pau formal des de l’any 1991, quan es van signar els Acords entre el Marroc i el Front Polisario a canvi de la promesa d’ un referèndum d’autodeterminació.

Aquell mateix any, a través de la resolució 690 del Consell de Seguretat de Nacions Unides, es va posar en marxa la MINURSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental). Aquesta operació havia de supervisar la realització d’un cens de població per tal de dur a terme unes votacions justes i transparents. Fins a l’actualitat no s’ha pogut realitzar per oposició del Marroc, que ha boicotejat de manera sistemàtica aquesta possibilitat, oposant-se a la validesa del cens. Això ha impedit la celebració d'un referèndum que possibiliti l’alliberament del poble sahrauí i la seva descolonització.

Cal que es comenci a veure que l’estat espanyol, però també tota la societat, té un deute històric amb el Sàhara Occidental L’ONU ha mostrat de forma expressa i en reiterades ocasions la responsabilitat de l’estat espanyol, ja que dins del sistema internacional es considera que és la potència ocupant i per tant, el país que ha de dur a terme un procés de descolonització. El territori del Sàhara Occidental es troba entre els 16 territoris no autònoms que hi ha al món i és un cas únic on l’administració formal recau sobre un estat que no té presència en el territori, ja que de facto l’ocupació és marroquina.

Tanmateix, la MINURSO és l’única operació de Nacions Unides que no té un mandat exprés de supervisió dels drets humans sobre la població. En conseqüència, la vulneració dels drets és constant. Ens trobem amb una població dividida pel mur, perseguida i assetjada per la policia marroquina, refugiats en els camps algerians prop del Tinduf. Habitats al llarg de més de tres dècades per gent que no pot tornar al seu lloc d'origen, els camps s'han convertit actualment en
ciutats, tot i això, es preserva una forta identitat col·lectiva. Al contrari, a la zona ocupada els colons marroquins són un actor molt important, exercint funcions de control social i polític, però sobretot cultural. Hi ha un atac constant a la llengua i identitat sahrauís, on s’impedeix que els nens s’eduquin amb la seva llengua, el hassanía i perseguint qualsevol mostra d’ identitat pròpia.

Aquesta missió es renova de forma quasi automàtica cada 6 mesos, i des de l’any 1991 no ha hagut canvis en cap direcció, evidenciant una total paràlisi. La repressió marroquina contra els sahrauís ha anat però amb augment, sobretot cap a la població més jove, més bel·ligerant que les generacions anteriors.

Un exemple d’ aquests tipus de pràctiques ha estat la mort de Mohamed Lamin Haidala, un noi de 21 anys que va ser apedregat per colons marroquins a El Aaiún. La policia, en arribar al lloc dels fets, va tardar més d’una hora en avisar una ambulància. Una vegada a l’hospital la situació no vam millorar a causa de la manca de recursos i d’una suposada mala praxi mèdica, i va acabar morint a la presó. En senyal de protesta, la seva mare ha estat en vaga de fam davant de la delegació marroquina a les Illes Canàries durant vàries setmanes fins que la seva salut li ha impedit. Takbar Haddi ha estat reclamant que li retornin el cos del seu fill i que s’iniciï l’obertura d’un procés judicial transparent que determini perquè i en quines circumstàncies va morir el seu fill. La campanya de suport de Takbar Haddi ha demanat al govern espanyol que, com a membre no permanent del Consell de Seguretat, impulsi que la pròxima renovació de la MINURSO estigui dotada de la potestat de vigilància dels drets humans al Sàhara ocupat. En cas de fer-se aquest pas, la situació milloraria notablement, ja que l’opacitat actual dificulta enormement la possibilitat de saber que succeeix sobre el terreny i que les organitzacions internacionals ho puguin denunciar a l’opinió pública.

Així doncs, també caldria remarcar el paper dels mitjans de comunicació, que són actors principals, i seria important que es comenci a veure que l’estat espanyol, però també tota la societat, té un deute històric amb el Sàhara Occidental i s’ha de donar visibilitat al conflicte assenyalant el culpable de l’ ocupació. Aquest és un conflicte llarg i tediós. Marroc duu a terme una política ofensiva de desgast, paralitzant qualsevol possible solució, ja sigui amb el Front Polisario o amb la comunitat internacional. Això es troba vinculat amb les relacions diplomàtiques que posseeix el Marroc sobretot amb França però també amb Espanya i Catalunya, on hi ha un lobby estretament lligat amb la Generalitat i algunes entitats financeres. Els nombrosos interessos econòmics han impedit que aquests governs hagin pressionat al govern marroquí perquè acabi amb aquesta política i permetre, per fi, que se celebri el referèndum que doni la sobirania i autodeterminació al poble sahrauí.

Deixa un comentari