La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconeix la sobirania del Sàhara Occidental
És una fita que marca un abans i un després en les relacions entre la UE - el Marroc i la política exterior europea
FLORENT MARCELLESI, PUBLICAT A ELDIARIO.ES 23/12/2015
Dimecres passat 21 de desembre, en una sentència històrica, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea confirmava sense ambigüitats que el Sàhara Occidental no forma part del Marroc i no pot per tant aplicar-se allí cap acord de la UE (Acord d’Associació, Acord d’Alliberament de l’Agricultura, Acord de Pesca, etc.) amb el Marroc sense el consentiment del poble sahrauí. Es tracta, per tant, d’una sentència amb profundes implicacions no només per als drets d’aquest poble, sinó també per a les relacions exteriors de la UE.
En primer lloc, la sentència posa de manifest que, per més de 40 anys, els Estats membre, la Comissió Europea i una majoria del Parlament Europeu han estat violant els principis més bàsics del dret internacional amb les seves polítiques de doble cara a la regió. Mentre d’una banda mai
van deixar de reivindicar el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí i recolzar els esforços de les Nacions Unides per aconseguir una solució política a un dels conflictes més longeus en el seu entorn més immediat, d’altra banda, en la pràctica, han contribuït activament i directament al saqueig dels recursos (especialment pesquers) d’un territori ocupat, consolidant els interessos del règim marroquí i els seus partidaris a mantenir el Sàhara Occidental fermament sota el seu control.
En aquest context de miopia severa i perllongada de la Comissió i el Consell, el Tribunal de la UE ha hagut d’intervenir per recordar la normativa internacional. Es tracta, per tant, d’una victòria
transcendental per al poble del Sàhara Occidental en veure el seu territori inequívocament distingit del del Marroc per la més alta instància legal de la UE, que al seu torn confirma el seu dret més fonamental: l’autodeterminació. El poble sahrauí té avui la llei de la seva part.
Però, quines són les implicacions pràctiques d’aquesta decisió? En resum: cap activitat europea pot tenir lloc al Sàhara Occidental sense el consentiment del poble sahrauí. Totes les activitats europees actuals, com les inversions de l’alemanya Siemens o les empreses agropecuàries
espanyoles als territoris ocupats, manquen de fonament jurídic. Els seus contractes amb socis o institucions marroquines tenen ara escassa validesa. Amb aquest panorama, animo a totes les empreses europees que pensin a traçar llaços comercials amb el Marroc que llegeixin abans atentament la sentència del tribunal. I com a consumidors, recomanaria atendre a l’etiqueta dels nostres tomàquets o melons i comprovar la seva procedència.
A nivell diplomàtic, les implicacions pràctiques són dobles: les institucions de la UE han de dur a terme una política de diferenciació completa i efectiva que restringeix les relacions bilaterals (de la UE i dels Estats membres) amb el Marroc: això significa sense el Sàhara Occidental. Per tant, i entre altres coses, els programes d’assistència de la Comissió amb el Marroc han de posar fi immediatament a les seves activitats al Sàhara Occidental. La Comissió tampoc podrà ja reconèixer cap document administratiu o organització oficial amb seu al Sàhara Occidental com a marroquí. Haurà d’eliminar a qualsevol exportador amb seu al Sàhara Occidental de la seva llista d’exportadors autoritzats en virtut de l’acord comercial UE-el Marroc. Tampoc es podrà lliurar una sola llicència de pesca en virtut de l’acord pesquer a un buc europeu situat davant la costa sahrauí. I així successivament. La política de diferenciació requereix un desplegament sistemàtic i global en tots els sectors de la rica i diversa relació UE-el Marroc.
Com a eurodiputat, m’asseguraré que la Comissió i el Consell, així com les autoritats espanyoles, hagin llegit i apliquin cada línia de la sentència. El que cal fer és molt clar i simple. No és una qüestió de voluntat política per part del nostre executiu, sinó una qüestió d’aplicar estrictament una decisió del màxim òrgan jurídic de la UE. Espanya, com a poder administratiu restant (un dels efectes de la decisió va ser esmicolar el mite d’un «poder administratiu de facto» del Marroc), és particularment responsable de l’aplicació de la sentència. Assegurar que les conseqüències de la sentència es duguin a terme amb rapidesa i eficàcia solament pot ajudar a enfortir i millorar les nostres relacions amb el nostre soci indispensable, el Marroc.
En definitiva, aquesta sentència és també una victòria tranquil·litzadora per a aquells de nosaltres que creiem que Europa és i ha de seguir sent un òrgan basat en normes que respecten estrictament el dret internacional.