Qué passa al Sàhara?
Introducció
El Sàhara Occidental és un país actualment ocupat il·legalment amb un 75% del territori pel Marroc i l’altre 25% està en mans del poble sahrauí. Avui dia segons Nacions Unides l’administrador legal del territori és Espanya, com a potència colonitzadora i per tant és un territori pendent per descolonitzar.
Origen de la població
El territori de l’actual Sàhara Occidental era poblat per grups de raça negra, fins que al segle VIII els berebers van expulsar-los de la zona. Al s. XIII el Sàhara va ser ocupada per un poble àrab beduí, els Beni Hassan, procedents del Iemen, que van expulsar a tots els que van trobar fins trobar als Sanhaja (poble antecessor dels que després serien els berbers), amb qui van acabar fusionant-se després de bastants enfrontaments. És a partir d’aquesta fusió de pobles d’on el Sàhara Occidental queda ja arabitzat i es té la idea que prové el poble que avui coneixem com sahrauí.
Sàhara, de colònia espanyola a província espanyola
A la conferencia de Berlin de 1884, on els països europeus es repartiren el territori africà, Espanya va aconseguir entre altres territoris, el del Sàhara, i es va anomenar Sàhara Espanyol.
Al 1949 el geògraf espanyol Manuel Alia Medina va descobrir el jaciment de fosfat a cel obert més gran del món.
No va ser fins l’any 1958 que Espanya va declarar el territori com la província 53.
El 20 de desembre de 1965 l’ONU proclama el dret a l’autodeterminació del Poble Sahrauí i demana a Espanya que agilitzi la seva descolonització. Anys abans, el rei del Marroc havia manifestat la seva intenció d’annexionar els territoris del Sàhara Occidental.
L’any 1968 neix el Moviment Nacional d’Alliberament Sahrauí, liderat per Mohamed Sidi Brahim «Basiri». El moviment aconsegueix unir gran part de la població en una sèrie de manifestacions que són fortament reprimides.
El 10 de maig de 1973 es va funda el Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or, més conegut com «Front Polisario». Es constitueix com un moviment d’alliberament nacional, que lidera la lluita en tots els camps: popular, militar, polític i diplomàtic.
Retirada d’Espanya i guerra
El 6 de novembre de 1975, aprofitant que Franco agonitza, el rei del Marroc llança la «Marxa verda» sobre el Sàhara Occidental, en la qual 350.000 marroquins creuen la frontera des del Marroc. Simultàniament es va produir el començament de la invasió militar marroquina. El 14 de novembre del mateix any el Govern espanyol d’Arias Navarro va signar els «Acords Tripartits de Madrid» pels quals Espanya lliura el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània.
Va haver un èxode de població civil sahrauí sota bombardejos amb fòsfor i napalm. Els milers de sahrauís autòctons que que van fugir de les forces armades marroquines, portaven a les butxaques document nacional d’identitat espanyol i s’assenten, en camps de refugiats, a Tindouf (Algèria).
El 26 de febrer de 1976 Espanya va retirar les seves tropes del territori abandonant el Sàhara Occidental i els sahrauís. El 27 de febrer a Bir Lehlu, els sahrauís encapçalats per Saied Lulei El Uali van proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i l’Exèrcit Popular Sahrauí d’Alliberament, Front Polisario va declarar la guerra al Marroc i Mauritània, que es van repartir el territori.
El 9 de juny de 1976, va caure en combat Saied Lulei El Uali, secretari general i líder del Front Polisario, però això no va desanimar als sahrauís, sinó el contar, tothom volia ser com El Uali.
El 5 d’agost de 1979 es va signar l’acord de pau entre la RASD i Mauritània, amb l’expressa renúncia de Mauritània a les seves reivindicacions territorials sobre el Sàhara Occidental.
El 1980 Marroc va començar a construir els murs de la vergonya que avui dia separen el Sàhara en dues parts i que van ser construïts amb l’ajuda d’Israel i França.
La guerra amb el Marroc va durar fins el 1991 que va haver un alto al foc gràcies a la mediació de les Nacions Unides, que va crear la MINURSO (missió de Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental) amb el compromís de tots dos bàndols de que a l’any 1992 es celebraria un referèndum d’autodeterminació. Això mai va succeir ja que Marroc hi posava sempre traves qüestionant el cens de la població que havia de votar.
República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD)
Campaments de refugiats: prop de la ciutat algerina Tinduf hi ha els campaments de refugiats sahrauís des de 1975. Actualment hi viuen aproximadament 300.000 persones que viuen gràcies a l’ajuda internacional.
· Territoris ocupats: són el 75% del territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc on hi viuen 200.000 sahrauís i 500.000 colons dels quals 200.000 són policia i exèrcit.
· Territoris alliberats: el 25% restant controlat pel Front Polisario on hi viuen pocs sahrauís a causa de la gran quantitat de mines antipersones i anticarros (aprox. 10 milions).
· Diàspora: la diàspora sahrauí es reparteix en molts països, sobretot a Espanya i Cuba. Aquesta població són els “ambaixadors” del conflicte sahrauí allà on van.